Paisatges literaris. Descobreix Sant Joan les Fonts d'una altra manera

Temps era temps, en què els homes començaren a construir el monestir,

el situaren sobre un promontori, vora el riu...

EL MONESTIR

Es fa de nit

i dins el monestir

tenebres paoroses

omplen l’espai.

Hi ha un vaivé d’ombres sinuoses

a les parets d’un absis ancestral.

Les pedres,

fins llavors silents,

murmuren noms

amb sons intel·ligibles.

Udola un vent gèlid

enmig de les escletxes.

A l’altar,

el pantocràtor resta quiet,

no li cal moure’s

per mostrar la seva força

i autoritat d’un déu jutge.

Amb mirada penetrant

ens recorda com en som, d’insignificants.

Però l’albada s’acosta.

Aviat, l’astre rei

escalfarà les pedres

desitjoses de brillar

i la paüra espantar.

Llavors, i només llavors,

el monestir esdevé celestial

i a l’absis ancestral

s’escolten cants espirituals.

@Carrie

 

EL RIU

El riu és meravellós a l’alba i al capvespre.

La remor de l’aigua, la frescor d’aquesta a l’estiu, la vida al seu voltant...

El riu cabal de vida i poesia.

Cos transparent

d’aigües tranquil·les,

mai seràs silent.

Dia i nit, jo

t’escolto amatent.

Ets llar de peixos

que neden.

Ets niu d’aus

que volen,

i sopluig d’éssers

que salten i corren.

Ets el riu on

des de petita

m’he banyat

i també he jugat.

Ets el riu on

he nedat

i on també m’he emmirallat.

Te’n vas camí avall,

cap a mar.

T’enduus

somnis incomplerts,

silencis guardats,

pors compartides

i promeses esvaïdes.

Ets el riu que fas camí

enllà, on tot és calma.

Fas camí sense retorn,

i no em veus.

I no em sents

quan, cada vespre

a la riba, t’acarono

mentre xiuxiuejo

el teu nom: “Fluvià...”

@Carrie

 

 

 

 

LA FONT DE LES MULLERES

(de la Canya)

En la nostra caminada

fent camí cap als Verlets

et trobem, font estimada,

sense encara fer bufets.

 

De tornada, ja cansats,

et tornem a contemplar,

del teu doll enamorats,

quan encara pots rajar.

 

Si, degut a les sequeres,

qualque cop la deu s’estronca,

nostra font de les Mulleres

als eixuts núvols esbronca.

 

I demana: “Pluja, vine!

Vine alegre i persistent,

que és la que ja s’endevina,

que és del grat de molta gent.”

 

Narcís Munsó

 

PI DEL CRÀTER DEL VOLCÀ D’AIGUANEGRA

Rabassut pi d’Aiguanegra

ran del cràter del volcà,

quan el vent et busca brega,

tu me’l punxes, per jugar.

 

Pi cepat, no has crescut gaire,

puix la rel no gens s’enfonsa,

i arrupit així un cop d’aire

ni et fa caure ni t’arronsa.

 

Aquest és el teu anhel:

aclofar-te ran de terra.

No cal créixer cap al cel

si aquí n’ets rei de la serra.

 

Vius al cor de la Garrotxa,

atalaies la Vall de Bianya,

quan freda boira t’acotxa

tos peus t’escaufa la Canya.

 

Narcís Munsó

 

ROTONDA DE LA CANYA

La canya ara s’il•lumina

des de baix amb roja llum,

el volcà que s’hi endevina

pareix que vomiti fum.

 

Damunt el volcà, la canya

honorant el nom del lloc.

A l’ocell no se l’enganya,

sap que el roig no és pas de foc.

 

Estornells, pardals i merles

prest s’amaguen al canyer.

El cristall llueix ses perles,

que la pluja ve de fer.

 

El cotxe que hi gira, gira.

Fa amb sos fars albes rotllanes,

diu el poeta que s’ho mira:

“Les goges ballen sardanes.”

 

Narcís Munsó

 

ROTONDA DE LA CANYA II

Tinc un volcà a ca meva,

que és el més bonic del món,

feix de canyes que s’eleva

i a la nit roig que s’hi fon.

 

Des de la rotonda estant,

a la punta de la Canya,

us envia a Sant Joan;

si voleu, a la Vall de Bianya.

 

Quin goig sortir a la terrassa

per copsar, de bon matí,

tendra llum que s’escarrassa

en fer-nos un lloc diví.

 

Bells colors difuminats

per una dolça boirina,

que curosa ens ha pintat

les cases de purpurina.

 

Narcís Munsó

 

ROTONDA DE SANT JOAN LES FONTS

Rotonda de Sant Joan,

que em menes cap a la Canya,

i a d’altres que potser van

cap a la Vall de Bianya.

 

Petris gegants de basalt

que esquinceu la boira blanca,

mireu qui puja més alt

per gaudir de vista franca.

 

Si bonica ets emboirada,

més encara m’has colpit,

quan t’he vist tota gebrada;

ferma tu, jo enfredorit.

 

Narcís Munsó

 

XEMENEIA DE LA FLECA DE LA CANYA

Surts damunt de la teulada,

xemeneia de la fleca.

Quin goig treure’n la fornada

quan es cou amb llenya seca.

 

Cor de foc, ni molt ni poc,

amb regust de pa torrat,

els núvols per fer-li lloc

s’han obert de bat a bat.

 

Orgullosa i atrevida,

com embut cap per avall,

xemeneia acolorida

per les flames i el seu ball.

 

Cap amunt, núvols i estels

davall, coca i pa rodó.

Al forn, s’hi couen anhels

i al taulell una il·lusió:

 

“Que els pastissos surtin bons,

simpatia i pa torrat;

a la tarda calerons,

tot venut i tot cobrat.”

 

Narcís Munsó

 

EL MONESTIR DE SANT JOAN LES FONTS

Descobrir el nostre patrimoni:

saviesa, història, gaudir,

avui sense que me n’adoni:

de Sant Joan, el monestir.

 

Omplir el bagatge de l’abans,

amb la fermesa del present,

tot reconstruint amb les mans,

paisatges descrits en paper.

 

Tractada amb molta cortesia

aquesta construcció rosa,

inspirant una poesia

llegat de la pedra formosa.

 

Té un altar on farem la proclama

de nostra veu, nostre parlar

i avivarem tota flama:

la cultura i el tarannà.

 

Fem recurs de l’idiomàtic,

filigranes al construir

amb bells maons que del romànic

enalteixen el seu destí.

 

En un paratge natural,

a la llera del Fluvià,

emergeix del medieval

l’església com un volcà.

 

Bategem aquesta trobada

a la gran pila baptismal

i serà per tots recordada

l’arquitectura magistral.

 

Maria Rosa Cullell Oliveras

 

JORNADES DE PATRIMONI A SANT JOAN LES FONTS

He colat les lletres

amb la fermesa de la pedra,

les esculpeixo,

riuades de sentiments vius.

A la plaça del monestir

floriran junt a les flors de maig

i, a raig, guarniran les fonts.

Un Sant Joan que bateja

amb l’aire fresc garrotxí

l’art d’una escola

que acull gent solidària,

compromesa, artista.

Un patrimoni viu,

que va més enllà d’una jornada,

més enllà de les nostres fronteres...

Europa ens acull,

el català és reconegut.

 

Maria Rosa Cullell Oliveras

 

EL PRIORAT DE SANT JOAN LES FONTS

Què té l’art romànic

que tant ens trasbalsa?

Entrar al priorat

de Sant Joan les Fonts

és sentir un calfred

que commou i espanta,

amor i emoció

tot d’una vegada.

No és sols pel color,

no és sols per la nau,

no és sols per la volta,

és màgic i prou.

Hi ha un tel

que l’envolta.

Sents a cau d’orella:

“Atura’t, espera,

medita, reposa

i no tinguis por.”

Esbrina el misteri,

vine a l’abadia

de Sant Joan les Fonts,

i potser el seu tel

també t’embolcalla.

 

Rosa Panadès – Octubre de 2023

 

 

PAISATGES

 

Colades negres

cobreixen la Garrotxa,

la terra fèrtil.

 

Baixen del cràter

les pedres torturades,

fan la terra aspra.

 

Gotes de pluja

cauen damunt la greda,

hi fan sanefa.

 

Prismes basàltics

s’enfonsen al riu,

òrgans de pedra

 

Gorga deserta

que de nit fa basarda,

dansen les bruixes.

 

Nit sense lluna,

greda negra i cel negre.

Dones d’aigua.

 

Anna Maria Vila

 

SANT JOAN LES FONTS HEU DE VISITAR

Si a la Garrotxa voleu anar,

Sant Joan les Fonts heu de visitar.

Us relaxareu

i les piles carregareu.

 

Natura, història, patrimoni, volcans....

no ens falta res a Sant Joan!

Si voleu caminar

a les colades basàltiques podeu anar.

Visita obligada al castell de Juvinyà,

el monestir romànic el cor us robarà.

 

I, per dinar,

uns bons restaurants podeu trobar.

 

M. Àngels Fontàs Serra

 

 

LA NIT DE LES DONES D'AIGUA

En Dídac avui està molt content, els pares li han dit que el portarien a veure "Les dones d'aigua". Al seu poble, Sant Joan les Fonts, ho celebren cada any. Ell, des que té ús de raó, ha sentit parlar d'aquesta llegenda, l'ha llegit moltes vegades; hi posa tanta imaginació que se sent part de la llegenda i creu que és veritat. Diuen que les dones d'aigua, la nit de Sant Joan, surten a rentar les seves túniques al riu. És una nit màgica, plena de fades i follets. Si els tractes bé, et fan regals; però si no, ui!! Millor no saber el que poden fer. Sempre les ha imaginat nues mentre renten les túniques, però no tothom les pot veure, només els que són nets de mals pensaments; o sigui, gent molt innocent.

La nit ha arribat, per fi! Bufa! Quin dia més llarg que se li ha fet. En Dídac està segur que ell veurà coses que ningú més podrà veure i podrà demanar un desig, només un. Però per ell és molt important. Els pares el veuen tan immers en la llegenda, que tenen por que s'emporti un desengany.

Tant els pares com els avis han viscut sempre a Sant Joan. A casa se n'ha parlat molt, d'aquesta diada, sobretot amb l'avi. Ui, l'avi!! Era un especialista en deixar-lo embadalit escoltant històries.

Ara ja arriben al pont medieval. Allà és on fan la celebració. Per sort, hi han arribat aviat i ho podrà veure tot molt bé. L'actuació encara no ha començat i ell ja comença a imaginar coses del que ha llegit. Per fi, donen el toc d'entrada dels artistes. Està tan i tan content, que no es perd cap detall del que fan: les escenes i la música el porten a un món antic, milers d'anys enrere....

De cop, ohhhh! Veu una cuca de llum, de molt lluny. Ell té clar que és el senyal per demanar el seu desig. Ara sí que pot anar a dormir satisfet, s'ha complert un dels seus somnis! Els pares no en saben res d'allò, segur que li dirien que aquestes coses no són reals. Pel que pugui passar, millor muts i a la gàbia.

La festa s'ha acabat. Les dones d'aigua es retiren, però això sí, deixen les túniques esteses a les bardisses a assecar, per tornar a rentar per al proper any. Apa! Cap a casa tot content a dormir i esperar que el seu desig es compleixi.

Li va costar dormir, estava massa emocionat, però finalment va adormir-se. Al despertar, surt corrents cap a la cuina amb la il·lusió de veure el seu desig complert: - Bon dia, avi!

- Hola noi. Ja t'has llevat ? Si que has set matiner avui!

En Dídac l'abraça i plora molt content. El seu desig s'ha complert. L'avi s'ha curat. En Dídac n'està molt i molt, del seu avi! Sempre li ensenya a fer coses, li explica llegendes antigues que a ell li encanten. És un avi superguai! Amb els amics sempre parla de l'avi.

De cop, però, sent la veu de la seva mare que el crida:

  1. Dídac. És hora de llevar-se! En Dídac es frega els ulls fort, molt fort, com si es tractés d'un somni. Pensa: “Què hi faig al llit si jo estava a la cuina amb l'avi?”. No entén res. Es lleva d'una revolada i corrents cap a la cuina. Oh!! Quin disgust! L'avi és allà, com sempre, però des fa una temporada que no els reconeix, tampoc recorda les coses. S'està allà amb la mirada fixa. Ell l'abraça de nou i torna a plorar. L'altre despertar no era real, només era un somni. La mare no sap ben bé què passa, però sí que sap com s’estima l’avi, en Dídac. S'acosta a ell, l'abraça i l'acaricia. El nen només murmura entre llàgrimes:

- Mare, no hi ha miracles! La cuca de llum era un somni!

Rosa Masó